_
_
_
_
_
Reportatge

Entre nans, bolets i fades

Pel món nòrdic i centreuropeu el bosc és un concepte panteista i profund, grandiós com els arbres mil·lenaris que venera. Una altra visió ben diferent és la de molts contes infantils i llegendes tenebroses, on el bosc és un lloc estrany i obscur, que trasbalsa la civilització, escenari de coses terribles, com la presència malvada del llop sanguinari, les bruixes dolentes, els arbres encantats i potser algun vampir desorientat. Però també hi ha altres boscos, com ara un de típicament català, ple de bolets suculents i fruits saborosos, amb maduixes i cireretes d'arboç, violetes, pinyons, alzines, fagedes i roures, i on paranys, serps i escorpins no semblen comptar per res. D'aquest darrer, Apel·les Mestres n'ha estat un dels principals guies, seguit d'Alexandre de Riquer, Joan Brull, Laureà Tamburini, Lola Anglada i, potser en una altra òrbita més costumista, Joan Junceda. Apel·les Mestres va enriquir la flora i fauna amb poders màgics, i els va donar per companys follets espavilats i unes quantes fades embadalides, eternament femenines, igual que van fer, en aquest darrer cas, Riquer als ex-libris, i Brull i Tamburini als seus quadres crepusculars. D'altra banda, Lola Anglada hi va afegir dimoniets entremaliats i llangardaixos savis; Junceda, gossos, caçadors, vailets i pageses.

La consagració artística del bolet per excel.lència es dóna en Gaudí. La seva obra és un gran homenatge als tresors del bosc

Josep Ribot Calpe va seguir de lluny el món com cal de Junceda i va fer dels arbres, els bolets i les tradicions populars el principal motiu d'una trajectòria d'acurat il·lustrador i els va tractar amb la minúcia d'un científic naturalista i l'atenció d'un antropòleg dedicat. Els seus temps ja no eren per les extravagàncies modernistes i va prescindir de fenòmens paranormals. L'especial obsessió de Ribot pels bolets, sobretot als darrers temps, encara té aquell puntet d'excentricitat que, al cap i a la fi, és el que li confereix un encant discret i adorable.

Els bolets estan molt arrelats a la cultura i les costums catalanes modernes. Són un objecte prodigiós i preuat, màgic, que es fa sol, i no és de ningú o, més ben dit, és del primer que el troba. La gran varietat de models i gustos assegura un entreteniment gairebé sense límits i el fet que també n'hi hagi de verinosos i de femer li acaba de donar el toc d'emoció morbosa que necessita qualsevol ocupació de l'oci per no avorrir. Tot i que els rovellons i l'enorme parentela micòtica són un motiu essencialment antipictòric, condemnat al fracàs més absolut per qui intenti copsar-los a l'oli, en el món creatiu, els bolets també ocupen un lloc prou digne, començant pel portentós Phallus impudicus, trobat als boscos de Pratdip per Antoni de Montpalau, a les Històries Naturals de Joan Perucho.

Però la consagració artística del bolet per excel·lència es dóna a l'obra d'Antoni Gaudí, de qui es diu que, entre fulla i fulla d'enciam sucat amb llet -era vegetarià i, segons explica Josep Pla, aquesta combinació li encantava-, es cruspia algun bolet de poders psicodèlics i al·lucinògens per inspirar-se millor. Sigui cert o no, el conjunt de l'obra gaudiniana és un gran homenatge als tresors bosquetans, des del deliciós quiosc reial de Comillas -traslladat als jardins de can Güell a Pedralbes, i posteriorment destruït-, i el mateix Caprichoa, a les agulles de la Sagrada Família, passant per les xemeneies i els respiralls de trencadís del Palau Güell i, també, de la finca de Pedralbes, el minaret/cabeça d'alls de la Casa Batlló, les xemeneies de La Pedrera i, naturalment, les fabuloses casetes de l'entrada del Parc Güell coronades amb dos portentosos Phallus impudicus. També altres deixebles i seguidors de Gaudí van seguir-lo en el culte boletaire, en un moment o altre, com ara l'imprescindible Josep Maria Jujol, o Alexandre Soler i March i Josep Maria Pericas -en concret, a l'altar de la Puríssima a la Basílica de Montserrat. Tot plegat pot recordar el món oriental, especialment l'hindú -potser fruit del soterrat sincretisme de l'època-, però si ho mirem amb ulls més terrenals, de boletaire empedreït, aquestes enginyoses formes gaudinianes, gairebé comestibles, amb les seves cobertes polides i nervis d'espora, són un gran metàfora de la lluentor arrodonida de les llenegues blanques, l'aglomeració trempada dels peus de rata, l'esclat dels ous de reig i la magnificència de les gírgoles i les rabassoles.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_