Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

Sentit(s)

Arcàdia

Tom Stoppard

(Pròleg i traducció de Màrius Serra)

Proa (TNC, 63)

182 pàg. 13,50 euros

Arcàdia és sinònim de lloc amè, idíl·lic o paradisíac. No pas en el sentit d'un món feliç, de parc temàtic i consumisme desbridat, sinó d'un espai lliure per gaudir del coneixement, l'art i la cultura. Arcàdia, de Tom Stoppard, es pot considerar un dels pocs textos de la dramatúrgia europea que, dels vuitanta ençà, reconcilia el teatre amb aquesta idea del plaer intel·lectual i estètic. La peça de Stoppard tracta dels grans debats i temàtiques de la modernitat a partir de la cèlebre batalla de clàssics i romàntics, brillantment reforçada per la dialèctica entre l'humanisme i el cientifisme, la raó i el sentiment, l'amor i el sexe. Amb una ironia i un humor renaixentistes, la reflexió d'Arcàdia aposta per una síntesi eclèctica de contraris.

El cor argumental de l'obra se centra en els duets Thomasina/Septimus, deixebla i mestre, i Hannah/Bernard, rivals en la recerca literària. Les dues parelles -pertanyents al segle XIX i XX, respectivament- basen la relació en la set de coneixement i en la seducció eròtica que se'n pot derivar. Al voltant seu hi ha el món rutilant d'una aristocràcia britànica en mutació que capitalitza el món de l'art, la ciència i la cultura com a exhibició del seu poder i, alhora, protagonitza els embolics sentimentals més impredictibles.

L'alternança de temps, en un mateix espai, entre la primeria del segle XIX i el final del XX, està pensada per contribuir a afaiçonar el sentit del debat intel·lectual de l'obra. Les connexions entre els dos segments temporals, tan ben relligades com l'estructura i la simetria del text, també afavoreixen una teatralitat d'alenada shakespeariana i una espurnejant ironia wildeana. En la darrera escena, els dos temps conflueixen amb naturalitat per relligar tots els fils de la trama, completar la recerca i deixar via lliure al debat obert sobre els monstres de la raó i del sentiment. Stoppard aconsegueix crear una atmosfera d'un temps iteratiu, ple d'ecos sinestèsics i coincidències gairebé invisibles, que evidencia el poder transformador de la història i la supervivència de traces incompletes d'allò que fou el passat. "Obra rodona", com diu al pròleg Màrius Serra, Arcàdia posa en dansa el sentit i els sentits, el pensament i el sentiment. Ho fa amb un joc d'opòsits, ben armat d'aparell erudit, que confronta, per exemple, Byron i Newton, la poesia i la matemàtica més polaritzades, per demostrar que, al capdavall, aquests extrems són complementaris en l'aventura del coneixement. En un assaig recent, intitulat La littérature en péril, Tzvetan Todorov denuncia l'hegemonia dels formalismes, nihilismes i solipsismes en el sistema literari europeu. La dramatúrgia catalana tampoc n'ha estat exempta, tot i que en els darrers anys comença a diversificar-ne les tendències. Peces com les de Stoppard, al costat d'altres de menys diletants de Bernhard o Pinter, treballen sobre el sens que vindica Todorov, però també sobre els sentits. Les formes en són els contraforts, no pas pantalles encobridores de la buidor d'idees. Com a lectors, Bernhard, Pinter o Stoppard ens permeten d'accedir, a través dels mons evocats, al coneixement de l'essència de la condició humana.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 18 de octubre de 2007