_
_
_
_
_
Arquitectura

L'arquitectura dels acròbates

La recent polèmica, latent d'ençà d'uns anys, sobre la qualitat intrínseca (més enllà d'un cert papanatisme local) del que pretén ser l'expressió arquitectònica del segle XX, m'ha incitat a publicar aquest article inèdit que porta el títol de L'arquitectura dels acròbates. Per poder entendre, si més no, el títol d'aquest article, cal agafar empenta anant enrere en la història de l'arquitectura del segle XX. Tot plegat va anar així:

L'arquitectura, en el seu component de Construcció en majúscules, des de sempre ha tingut com a objectiu primordial la creació de la intempèrie artificial. En el progrés vers un refugi cada cop més eficaç contra els agents atmosfèrics naturals, posseeix unes innegables invariants. A partir de la seva funció més elemental que fou la d'assegurar l'habitabilitat -en èpoques passades- i el confort o excel·lència d'aquella -en èpoques modernes- però encara més des de l'arribada de les climatitzacions artificials.

"Els avenços tècnics han anat cap a la recerca de la singularitat pel tamany"
"Avui han passat a ser ciutats de la desmesura les del sud-est asiàtic"
"Les acrobàcies, si no són magistrals, queden com una entremaliadura i res més"

Aquelles invariants havien usat sempre les formes geomètriques més simples, tals com foren les esferes per als idealistes de començaments del XIX, o bé els cubs i paral·lelepípedes dels racionalistes de començaments del XX.

D'aquell període recent cal tenir present sobretot el Le Corbusier del Poème de l'angle droit que ell defineix i consagra com a doctrina.

Catégorique

angle droit du caractère

de l'esp rit du coeur.

Je me suis miré dans ce caractère

et m'y suis trouvé

trouvé chez moi

trouvé

L'angle recte assenyala la culminació del racionalisme arquitectònic (i també del pictòric). L'angle recte és la perenne expressió formal de l'hàbitat tridimensional on el quadrat i el rectangle són, en planta, afegint-hi la línia vertical, els definidors de la Nova Arquitectura en el sentit que li dóna Alfred Roth en la inoblidable antologia del mateix nom (1949), apareguda com a far de salvació en el confús període de la postguerra mundial, al costat de les també memorables obres de Sartoris i Zevi. Sobretot el darrer fou qui primer va voler endolcir la rigidesa de l'angle recte i tot el que significava com a símbol, amb el moviment APAO (Associazione per l'Architettura Organica). Personalment, recordo la conferència de Zevi a Barcelona el maig de 1950, en què com a exemple de l'organicisme feia notar que el sostre d'un hospital, que era i és el paisatge permanent dels malalts, cal ser pensat com a tal i no com una superfície blanca, neutra, avorrida i enlluernadora.

L'organicisme va ser una continuació que no negava, però marcava tendència contra el racionalisme purità. L'organicisme, del qual avui, però, pocs en parlen, va ser la primera heretgia formal, que anava introduint petites traïcions a la puresa dels racionalistes: algunes enriquidores, com a tota l'obra darrera de Le Corbusier, altres no tant, com per exemple aquelles finestres de pany de clau a la Faccoltà del Magistero de la Universitat d'Urbino, uns anys més tard.

Mentrestant arribava, per bé i per mal, el postmodernisme. Si bé a la Interbau de Berlín (1958), el poema de l'angle recte era encara vàlid, poc després a l'Expo de Brussel·les (1963) reapareixen altres heretgies com el motlluratge matusser (que arriba fins a Bofill), i també un decorativisme esperat (Pavelló d'Itàlia a l'Expo de Brussel·les). Com sempre, els bons arquitectes empenyien l'evolució del postmodernisme encertadament, però els que no ho eren i feien arquitectura, s'apuntaven sense cap convicció ni criteri al retorn maldestre de les motllures i d'un neoclassicisme realment desafortunat. Així fou com s'arribà a la dècada dels 90 quan ja a final de segle gairebé totes les premisses de partida havien canviat significativament. Les administracions, que fins llavors havien estat els mecenes indiscutibles de la renovació urbana i de l'arquitectura monumental, van cedir el pas (o al menys van acollir) a les manifestacions arquitectòniques del desplegament capitalístic, ja en l'era de la globalització. Les grans acumulacions de capital volien manifestar llur potència mitjançant l'Arquitectura. Com els prínceps de l'Antic Règim. Així, el traçat de W. Penn per a Filadèlfia, Chandigarh al costat de Karlsruhe i la nova Cancelleria a Berlín al costat de Versalles. Si això feren algunes administracions públiques, aviat l'afany desmesurat d'ostentació i competència de les grans firmes van entrar pel mateix camí a fi de marcar el teixit de les ciutats amb llurs fites i signatures.

A Barcelona, aixecada la veda per als edificis singulars, fins aleshores representats per escasses i controlades excepcions (les dues torres Urquinaona, la precursora de Gutiérrez Soto i la d'Antoni Bonet, més la torre veïna a la Comandància de Marina, el bloc dúplex a l'illa Escorial-Encarnació, la torre a la cruïlla Diagonal-Carretera de Sarrià i el que és avui escapçat paral·lelepípede de l'Ajuntament novíssim ), segueixen la Transició i l'eufòria generada pels èxits urbans de la Barcelona democràtica, cap a un afany equivocat de modernitat que alguns van creure que significava perdre l'escala tradicional. Coincideix amb la plena eclosió de la que hem anomenat globalització mundial. En el període post-olímpic fins al Fòrum de les Cultures (1992-2003) esclata la dimensió enorme i abnorme dels edificis en alçària. Al voltant del Fòrum, el Sr. Hines arrenca un petit downtown a l'estil de Manhattan, com abans havia succeït en menor escala al barri AZCA de Madrid. En aquest punt i després d'un tan llarg preàmbul és quan comença la petita tesi que correspon al títol de l'article.

En l'afany per singularitzar-se, gairebé tot s'ha perdut. Ni l'objectiu de l'edificabilitat en qualitat, però no en quantitat, que descrivia al començament d'aquest article, ni la recerca del veritable confort total són avui el paradigma dominant.

De la racionalitat amb què va començar l'estètica contemporània en va quedant molt poc. S'ha confós la modernitat, afany sempre lloable, amb la singularitat basada en el tamany, si cal fins arribar a l'abús i a l'extravagància. O dit d'altra manera, hom sacrifica la racionalitat a l'afany pel que és singular. Un bon exemple n'és la Torre Agbar. Allí, per exemple, els despatxos de l'àrea de direcció són recintes racionalment rectangulars en planta. Englobats, però, en un super-recinte circular resulten cristalls cúbics flotant en un magma retallat dins d'un cercle. Semblaria que la rígida opció pel cilindre s'hauria hagut de portar fins a llurs últimes conseqüències; però no ha estat així per les dificultats geomètriques que li són intrínseques i que durant segles s'han salvat amb el recurs a l'angle recte, sinònim de racional.

Perquè la singularitat, òbviament, cal que recolzi en sistemes diferents dels ja coneguts, com l'estructura que és el conjunt de relacions per a una estabilitat de cost mínim. Però els avenços tècnics han anat cap a la recerca de la singularitat pel tamany. Avui, en totes les importants ciutats del món, els gratacels són un component malauradament imprescindible.

Més tard, per diferenciar-se i, de passada, impressionar les masses, ja cal anar més lluny: la utilització acrobàtica de l'estructura. Així, els elements per transportar al terreny els esforços que la gravetat crea ja no són verticals. Vegi's si no a Madrid les dues torres que mútuament se saluden a la Plaza de Castilla. D'aquí a tantes altres acrobàcies que avui són necessàries per singularitzar però no per resistir en equilibri.

Hi ha torres torsionades segons el seu eix, ja fa temps que hi ha edificis en forma d'arc de triomf, n'hi ha que tenen interrupcions en la verticalitat i n'hi ha amb espectaculars voladissos. Hi ha torres de plantes circulars o el·líptiques. Hi ha, encara, la fòrmula Gehry i algunes de les preconitzades pels estudis Calatrava, Piano o Foster. No crec que desafiar la gravetat amb una nova estètica afegeixi quelcom profund en la significació perenne de l'arquitectura.

Fer tot això és car, i si les lleis del mínim cost s'apliquessin les irracionalitats foren freqüents. Tothom ha sabut que el Parlament d'Escòcia ha costat deu vegades la xifra pressupostada. Probablement molts opinarem que aquest és un argument extra-arquitectònic i que l'artisticitat d'un edifici és el que ha de predominar. Però no a qualsevol preu.

Caldria pensar si no és al revés, que l'estructura acrobàtica no és un mal per a l'artisticitat de molts edificis, obra de bons arquitectes obligats per la moda. Si més no, això seria glòria, com es diu en castellà. Però hi ha més: hi ha els qui cauen en la moda, sense, però, entendre-la.

He d'aclarir que aquest article no va contra la moda. Mitjançant la moda hom ha aconseguit grans avenços en la història de l'art; però contestant ara la carta al Director d'EL PAÍS del meu col·lega Jaume Coll (29-IX-07), sempre s'ha fet amb músiques, amb escultures, amb pintures, i no ha calgut mai buscar un nou nom per a l'art creatiu.

Coincideixo amb el meu col·lega Xavier Monteys (Quadern, 27 de setembre proppassat). Jo també crec que l'arquitectura ha de semblar arquitectura i que les acrobàcies, si no són magistrals, aviat s'obliden i queden com una mena d'entremaliadura arquitectònica i res més. Mentre que l'arquitectura que sembla arquitectura, si és bona, roman com a far i guia per a molts i de retruc per a moltíssims més consumidors.

Tal com fa un segle ho van ser les ciutats americanes, avui han passat a ser ciutats de la desmesura les del Sud-est asiàtic. Ja sigui per aprofitar els excedents del novíssim capitalisme, ja per lluir les firmes estrangeres que hi han anat com a nous colonitzadors. Són els nous acròbates de l'arquitectura contemporània. Potser alguns estan cridats a caure del trapezi.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_