Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Intimitats

La proliferació de càmeres de vídeo domèstiques fa que ens resultin molt llunyans els temps en què la captació d'escenes en moviment de la vida quotidiana entrava dins la categoria dels fets extraordinaris. Avui resulta molt fàcil deixar constància d'esdeveniments tan importants, però alhora tan poc excepcionals, com el creixement dels fills o les celebracions familiars. Aquest fet, junt amb la immediatesa amb què es poden visionar les imatges enregistrades, ha devaluat una mica l'encant de tot el procés. Per això resulta tan entranyable revisitar antigues pel·lícules fetes per aficionats en l'àmbit de la pròpia vida quotidiana. Imatges del temps en què no eren tants els que es podien permetre la possessió d'una càmera, quan les pel·lícules s'havien de revelar en un laboratori professional (amb el risc d'extraviar-les irremeiablement) i la veritable festa es produïa en el moment de la projecció, una mena de ritual subratllat per la parafernàlia tecnològica necessària per portar-la a terme, en què el soroll del projector i els esglais dels protagonistes posaven la banda sonora a un material que sovint era mut.

TV-3 ens retorna aquella màgia amb Material sensible, un espai programat la nit dels dijous que ens permet fer de voyeurs en la intimitat aliena gràcies, justament, a la recopilació d'antigues filmacions familiars. La sèrie es compon de 13 capítols monogràfics. Cada un està dedicat a un aficionat a aquest cinema granulós, amb una textura que el vídeo d'avui només ens pot oferir a través de la manipulació digital. L'equip del programa ha tingut accés als arxius personals d'aquells cineastes aficionats que, a força de vocació i de pràctica, en molts casos van assolir un bon nivell de qualitat, i les pel·lícules resultants es poden contemplar amb delit encara que no tingui res a veure amb l'escena retratada.

A més de tot això, l'atractiu i l'interès de Material sensible ens arriba en diferents capes, qualsevol de les quals és suficient en si mateixa per satisfer l'espectador i que, en conjunt, el converteixen en un programa deliciós. En primer lloc, entre els autors seleccionats hi ha alguns noms tan coneguts com ara l'escriptor Pere Calders (un entusiasta de la fotografia i el cinema, que amb la seva passió es va convertir en documentalista oficial no només de la seva família, sinó també de la comunitat catalana a l'exili mexicà) o el pare del seu col·lega Carlos Barral, l'editor del mateix nom (quina estranya nostàlgia d'aquell Calafell no conegut, de casetes de pescadors arran de platja allà on avui s'alcen edificis gegants i impersonals). Les imatges es llegeixen fàcilment com un document històric que parla de com érem anys enrere, de com vestíem, de com la gent es comportava davant la càmera, aliena als tics o fins i tot a la indiferència pròpies de la societat de la imatge contemporània. La incorporació d'una veu en off que ho contextualitza tot afegeix interès al relat. I finalment, però no per això menys important, el fet d'intercalar la projecció de les imatges antigues amb els comentaris en viu de parents d'aquells cineastes, sovint protagonistes de les pel·lícules, reforça el sentiment d'empatia que aquestes ens provoquen, gràcies a la possibilitat d'aventurar-nos, sense cap fal·lera morbosa, en intimitats alienes.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 18 de octubre de 2007

Más información

  • VIST I PLAU