República
Estimat pare: ja t'hauràs adonat que el 14 d'abril no ha estat enguany com tots els altres. No ha estat festa oficial, però sí que ha estat el 14 d'abril més solemne d'ençà que la República va ser aixafada: ministres prometent el càrrec, actes oficials plens a vessar d'autoritats, ambient de festa grossa. I una revolució: l'Exèrcit, quadrat i a l'espera d'ordres d'una dona de 37 anys i a punt de parir.
Deus pensar que tot plegat és una simple coincidència de dates i símbols. Potser sí. Però la modernització del país ha estat tan espectacular que sembla que ens acostem ja a l'última fase del procés, tantes vegades ajornada: la del debat, obert i sense pors ni remor de sabres, sobre quin sentit té la Monarquia al segle XXI en un país en el qual la igualtat ha adquirit fins i tot rang de ministeri.
Ja sé que sempre m'has explicat amb molta paciència que no ets monàrquic, sinó joancarlista perquè tots plegats vau remar junts durant la transició per portar la democràcia de la qual ara gaudim. I cada vegada que has rememorat amb passió l'heroic paper del Rei aquell infaust 23-F t'he escoltat agraït, sense ni tan sols furgar en les contradiccions, els silencis i els retards d'una jornada plena de perills en què el final feliç va servir per sepultar els interrogants incòmodes.
De fet, el joancarlisme ha estat l'autèntic punt d'unió de l'esquerra institucional durant quasi tres dècades. És una paradoxa: molts dels que amb més vigor s'han esforçat perquè bufés també a les nostres terres el vent de llibertat, igualtat, fraternitat són també els que han apuntalat la institució que ha sobreviscut a l'Antic Règim. Però entenc que l'èxit final del procés en què tots vau fer pinya hagi arraconat, com a mostra d'agraïment, les recances que poguéssiu tenir cap a una institució tan poc igualitària i tan d'una altra època.
Gràcies, doncs, a tots els que vau reeixir: fills i néts podem escriure ara el que volguem. I qui sap si completar algun dia aquest itinerari modernitzador al qual haurà contribuït tant Joan Carles I.
