Aigua de boca
Des que tinc ús de raó, se n'havia dit aigua potable. Doncs ja n'hi ha prou. Ara s'ha de dir "aigua de boca", perquè sí, encara que sigui una mica fastigoset, que jo, quan sento "aigua de boca" sempre penso en l'aigua que escopim quan ens rentem les dents i glopegem després. Les paraules s'acaben de cop, i ningú no sap per què. Potser, en aquest cas, com que ja ningú no sap ni un borrall de llatí, això de potable, no s'entén, i, fins i tot, si pronunciem putable, pot sonar malament. No ens hi encaparrem: "aigua de boca". Ara estic esperant com posaran en la majoria de fonts allò "d'aigua no potable". Suposo que acabarà sent "aigua no de boca", és a dir, aigua per a rentar-se els peus i les parts pudendes, que, és clar, no vol dir pudents.
Abans era el grec que quedava un pèl pedant davant del llatí. Així la tan reiterada defensa per part de Jordi Llovet de titular en català la famosa obra de Kafka com La transformació, en comptes de La metamorfosi. I és que el mot alemany, segons sembla, és el més planer i usual, lluny de tota connotació acadèmica i pedanteta. Però pel que fa al sentit, és exactament el mateix. "Metamorfosi" vol dir canvi de forma, en grec, i "transformació" també, en llatí. Ara ja, però, davant del rebuig de les llengües clàssiques, potser n'haurem de dir El canvi, que és allò que fan els nois i les noies quan els arriba l'edat de fer-lo.
Això de la vida de les paraules és realment preocupant. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig sentir per la ràdio algú que parlava d'un minusvàlid. Immediatament va ser corregit. Segur que volia dir un discapacitat, no era veritat? Oh, sí, és clar!, etcètera. O sigui que ara sembla que "minusvàlid" és incorrecte, que és pejoratiu. Per què? No ho sé. A mi em sembla pitjor ser un discapacitat que un minusvàlid, perquè aquest minus, en llatí, no especifica el grau de validesa. De minusvàlid se'n pot ser només una mica. En canvi el prefix dis és més greu, vol dir "difícil", "mal", etcètera. Doncs no, ara hem de dir "discapacitat". Jo, de debò, me'n sento per entendre-ho. És clar que ja gairebé no entenc res.
Per exemple, aquest Nadal passat, vaig sentir, més d'una vegada, parlar del "pare Noël". Molt bé. Però posats a nostrar aquest personatge gavatx, per què només en traduïm la meitat? I encara, per què la traduïm malament? Per què no dir-ho en francès: père Noël ? O bé, si ho volem traduir, per què no traduir-ho sencer i en el sentit de l'original, alguna cosa així com el "padrí Nadal"? Però les coses es fan com es fan i tots acabem parlant com els totpoderosos mitjans de comunicació ens imposen. No hi podem oposar cap mena de resistència.
O sigui que haurem d'escriure al "pare Noël " que ens doni "aigua de boca", ja sigui fent ploure, és a dir, provocant precipitacions, o amb algun transvasament, bé, amb alguna "metapotàmia", que si no podem beure ni rentar-nos acabarem malalts i discapacitats i fent algun canvi, o bé alguna mutació. Que és el mateix, és clar.
