Les claus d'una vida
Els llibres que no he escrit
George Steiner
Arcàdia
289 pàgines. 24 euros
Qui esperi retrobar en aquest nou llibre de George Steiner (París, 1929) aquells nuclis temàtics entorn dels quals l'autor ha bastit una de les obres més destacables de la cultura humanista de la "vella Europa", durant el darrer segle, sens dubte no quedarà defraudat. Així, posem per cas, torna a aparèixer la qüestió de la dificultat d'establir amb claredat els trets definitoris de la condició de jueu. Segurament les reflexions més suggerents de l'autor al respecte són les que tracten, arran del passatge bíblic de l'expulsió del paradís, del jueu com a estrany a si mateix, condemnat a una fugida contínua. Un desarrelament i una indefinició que sovint han posat nerviosos a altres pobles, en no saber a què atenir-se, tot generant recel i malfiança. A tall d'exemple, només cal recordar que Hitler es reia del jueu com a Luftmenschen, és a dir, com si fos una criatura de l'aire sense residència fixa. I quan els comentaris de Steiner costen més de seguir és quan palesen una certa recreació en el fet de constatar que el poble jueu és el qui més ha patit, com si això li atorgués una certa preeminència, tot relegant en aquest sentit altres pobles com els armenis o els aborígens australians a una categoria inferior dins del rànquing del sofriment humà.
Però aquest nou llibre de Steiner també es presta a un altre tipus de lectura. Amb l'excusa de desenvolupar breument diferents temàtiques (fins a set) que ens diu que lamenta no haver abordat de manera més extensa i detallada, l'autor sembla que hagi volgut aprofitar per compartir amb el lector alguns trets de la seva personalitat que donin pistes per interpretar adequadament la seva obra. En aquest sentit, aquesta obra reprèn, i fins i tot accentua, el to més "confessional" del llibre Errata: l'examen d'una vida, que l'autor va publicar l'any 1997, amb manifesta voluntat autobiogràfica, tot i que d'entrada només intel·lectual.
Quan, al primer capítol, titulat Chinoiserie , en relació al gran estudiós de la cultura xinesa Joseh Needham, Steiner es pregunta el següent: "¿hi va haver res que no llegís, res que no llegís sense retenir-ho?", sembla que estigui demanant ajuda al lector per tal de resoldre l'enigma de la peculiar figura de l'erudit, que ell també representa. En el següent capítol, Invidia, que tracta de l'estudi frustrat sobre Cecco d'Ascoli, i l'enveja que aquest autor sembla que va sentir de l'obra de Dante, Steiner hi afirma que "li tocava massa de prop" la qüestió de la barreja d'admiració i ressentiment que els professors i els crítics solen experimentar envers els creadors. A Les llengües d'Eros, l'autor lamenta que la por a ser massa indiscret hagi impedit aprofundir el tema de "les reciprocitats generatives entre el pla lingüístic i el sexual", tenint en compte el bagatge que li ha aportat "haver tingut el privilegi de parlar i fer l'amor en quatre llengües". En el quart capítol, Sió , se'ns parla del handicap que suposa no dominar prou l'hebreu per abordar millor la qüestió, a què ja ens hem referit al començament, de la condició jueva. A Períodes lectius , l'autor reconeix que té moltes dificultats per identificar-se amb les noves maneres d'entendre l'activitat intel·lectual, sobretot la tasca docent, atès l'avanç imparable de les noves tecnologies o la paperassa burocràtica. D'altra banda, el capítol dedicat a les relacions entre l'ésser humà i la condició animal, De l'home i la bèstia, sembla una enorme digressió per tal d'acabar fent-nos saber que el seu dolor per la pèrdua d'algun animal ha estat "més agut i més prolongat" que l'experimentat davant la pèrdua de persones molt properes. I, en el darrer capítol, Fer la pregunta, Steiner reconeix que l'obsessiona, "fins al punt de sentir pànic", la fragilitat de la raó, emmarcada entre la possibilitat d'una lesió física o de malalties com l'Alzheimer.
És digne d'admiració que una persona tan sàvia com Steiner, en veure que no li queden massa anys de plenitud de facultats, vulgui fer-nos partícips dels seus dubtes i obsessions més personals. I és una trista ironia que això avui dia algú ho pugui confondre amb el patètic exhibicionisme del jo a què ens tenen acostumats molts mitjans de comunicació.
