La cinta de Moebius

L'home manuscrit

Manuel Baixauli (Premis Mallorca, Salambó i Crítica)

Proa / Moll

209 pàg. 18,30 euros/ 248 pàg. 12 euros

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) va concebre l'escriptura de L'home manuscrit un dia que, caminant per camps erms, va trobar una casa abandonada amb la porta oberta, hi va entrar i va veure que tenia les parets esgrafiades de dalt a baix, totes plenes de paraules. La força germinal d'aquesta imatge inquietant creix i es desplega amb sentit i rigor a la novel·la per dreçar un artefacte literari que li fa justícia.

L'home manuscrit ens fa entrar dins la història d'un personatge que a mitja novel·la ensopega amb el seu autor. Comença a sospitar que hi ha alguna cosa estranya a mesura que va trobant, en diferents moments de la vida, relats que l'interpel·len directament, que actuen com a epifanies indicadores d'una autoria incerta: finestres obertes en la seva quotidianitat de noi orfe en una Sueca que resisteix amb dificultats els embats de l'especulació immobiliària i on ressona l'eco d'un escriptor enigmàtic com Josep Palàcios i el riure absent de Joan Fuster (també un grafòman reescrit i que algun dia serà salvat de l'oblit, com el nostre protagonista, per alguna lectora que li traurà la pols als seus volums...). Aquestes irrupcions ficcionals imprevistes l'aboquen a una existència essencialment literària: el protagonista tria la radicalitat solitària d'una escriptura ininterrompuda, d'un diaterisme exhaustiu i d'una reescriptura reincident. Instal·lat en el pou de la pràctica literària privada i aliena al mercadeig a la menuda, el protagonista acaba entrant dins d'una cinta de Moebius on el revers de la seva vida revela la presència de l'autor que l'ha fet personatge: un alter ego invers i pactista, lleuger i abocat al món i els negocis de l'amor i del diner...O bé justament al contrari.

Els llibres protagonitzats per escriptors que no saben si són ells els qui escriuen o si són escrits per algú altre s'adscriuen a un subgènere perillosament tautològic, però Manuel Baixauli se'n surt amb intel·ligència; se serveix del joc de matriosques autorials per interrogar la identitat i els poders de la imaginació literària i de la lectura. Es munta un laberint exacte i resolt amb ambigüitat calculada, que es transita amb interès i profit. És cert que de vegades la inversemblança demana més del compte a la sempre benevolent suspensió de la incredulitat del lector en nom d'un cert al·legorisme lleument fantàstic, i també probablement és cert que el final vol resoldre més coses que les que caldria. I potser també ho és que la geometria metaliterària i encapsulada del relat entela una mica la força sensual de l'arrencada de la novel·la, amb els dos nois de deu anys fugint espantats pels camps i pel poble de l'amo enfurismat d'un meló sucós que acabaven de robar. En tot cas, ens trobem amb un llibre que burxa, sense trampes, transmès amb prosa suggerent, que tot i posar-se en un territori propens al manierisme i la impostació, avança amb resolució i amb pas ferm en la direcció obstinada d'explorar els problemes que es planteja, sense fer cas dels cants de sirenes sofisticades -lectores d'autors rars i sempre introbables- que l'haurien pogut fer embarrancar en l'autocomplaença llibresca.