Maridatges
Una de les línies més interessants en la producció pròpia de TV-3 té molt a veure amb la memòria. Els responsables de la cadena estan fortament compromesos amb l'explicació de la història de Catalunya, i en la recerca de les solucions que permetin una simbiosi molt complicada en televisió: la qualitat i la necessitat de fer un producte interessant per a l'audiència. Les fórmules assajades són moltes, des de la ficció absoluta a la documentació estricta, amb la corresponent gradació del compromís amb els fets reals. Fa unes setmanes la cadena ha estrenat un camí nou amb Els diaris de Pascal, una sèrie que, en la terminologia del mitjà, s'inscriu en el gènere de la docuficció. Un maridatge de les eines pròpies dels dramàtics, les imatges històriques i l'entrevista, centrada en la divulgació d'un període no massa conegut pel gran públic com és la República.
Les proves tenen, pura redundància, la possibilitat de l'error. Si en televisió, més que enlloc, no sembla haver-hi receptes màgiques per a garantir l'èxit i el que funciona avui o aquí pot no fer-ho en un altre context temporal o geogràfic, és una incògnita saber com calarà aquesta novetat. I aquest component de risc no incideix només en l'audiència, sinó també en el format. En aquest cas, la juxtaposició de peces i gèneres no acaba de funcionar en el conjunt del treball, tot i que sí ho fan les seves parts per separat.
Els diaris de Pascal és una interessant sèrie dramàtica, amb guions molt ben construïts a partir del llegat dels protagonistes -entre principals i secundaris hi ha 69 personatges i només un d'ells és inventat: el Pascal del títol. La fórmula escollida per al relat, amb la convenció d'un nouvingut que va descobrint els fets al mateix temps que els narra a l'espectador, funciona molt bé com a solució per ajuntar aprenentatge i entreteniment. L'únic però, si de cas, es trobaria en unes interpretacions un punt artificioses per part dels actors, posats tots ells en una tessitura un pèl massa exagerada.
El mestissatge amb les imatges antigues està ben aconseguida. El problema arriba quan s'intercalen els testimonis en forma d'entrevistes. Són només fragments, intervencions molt breus, i interessants totes elles. Però trenquen el ritme i descol·loquen l'espectador, que després d'allò s'ha de tornar a posar en situació pel que fa a la trama. Sovint es limiten a ratificar algun aspecte comentat en la part ficcionada, o a ampliar una mica d'informació. I semblen fruit d'una certa desconfiança per part dels creadors de la sèrie. Com si necessitessin subratllar que allò que s'explica és cert. Atès que aquesta docuficció compta amb l'assessorament d'una veu més que autoritzada en la matèria com la de l'historiador Borja de Riquer, els testimonis no calen.
La intenció de fons és lloable perquè respon a la voluntat de rigor. Però la factura final seria molt millor sense aquests salts de registre. Tot i amb això, Els diaris de Pascal és un bon treball, que es va estrenar amb una audiència de 522.000 espectadors (17,4% de quota) i en els altres dos capítols emesos ha anat perdent pistonada. El segon va atraure 439.000 espectadors (14,2%) i l'últim 297.000 (9,3%).
